VIVÈNCIES

En aquest espai compartiré algunes vivències que he experimentat personalment durant les visites que he fet al Camerun. És un país on tot i que no està en una situació extremadament conflictiva la corrupció es troba a tots els nivells, des de els polítics, als militars, policies, institucions.... Amb un govern corrupte on els polítics s'enriqueixen per deixar que les multinacionals extrangeres explotin el país, la majoria de la població s'ha de buscar la vida com pot.

   

------------------------------------------------------------------------------------------------

BATOKÉ ORPHANAGE

M'agradaria parlar-vos d'uns nens que vaig conèixer durant el viatge que vaig fer a l'Àfrica l'estiu del 2008. Tots ells són orfes i viuen en una casa prop d'un poble anomenat Batoké, sota la supervisió d'un home gran, de més de 80 anys, que es diu Pa Forgwe. Aquest home des de que va deixar de treballar s'ha dedicat a acollir nens en situacions de risc. Els hi dona un sostre i lluita per a poder alimentar-los, el problema és que no té recursos per educar-los, així que els nens treballen als horts, cuiden els animals, netejen la casa, cuinen etc.. La casa queda força lluny del poble i els nens viuen una mica aïllats, relacionant-se només entre ells, i sense tenir accés a l'educació.
   
Per a mi és impresionant veure com un home tan gran i la seva familia es fan càrrec d' uns nens desamparats, amb totes les dificultats que aixó comporta, i sense esperar res a canvi. Penso que iniciatives com la d'en Pa Forgwe són dignes d'admirar, i crec que si es promocionen es pot crear un fort impacte en la vida de molts nens. Des de que els meus amics i jo vam visitar aquest orfanat hem estat buscant la manera d' aconseguir que aquests nens puguin ser educats i puguin tenir així més oportunitats en el seu incert futur.


-------------------------------------------------------------------------------------------------------------


EKONA STREET CHILDREN FOUNDATION

Vull parlar també de la fundació d' orfes i nens del carrer de la regió d'Ekona i MBenge dirgida per l'home ceg que podeu veure a la fotografia. Aquesta petita organització local lluita com pot amb els poquíssims recursos que té per a donar una mínima assistència i suport als nens més vulnerables de la regió. En aquesta regió els nes viuen en unes condicions de força insalubritat, les cases no tenen lavabo, i tot el barri fa les necessitats a un verteder comú! perqué esclar, tampoc hi ha servede recollida d'escombreries! És molt maco veure com les comunitats s'agrupen i s'intenten organitzar per a cooperar i ajudar-se entre ells, però a l'hora és dur veure la dura realitat a la que s'enfronten amb els mínims recursos per a actuar.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------


UNA HISTÒRIA INTERESSANT

Viatjar per les zones rurals del Camerun no és gaire còmode. Si no disposes de cotxe pròpi existeix tota una xàrxa d'autobusus i taxis amb els que pots arribar al teu destí. Viatges pagant un bitllet en cotxes mig destrossats de 5 plaçes amb 8 o 9 persones a dins, alguns al maletero, i fins i tot al sostre!  Aquests cotxes sovint tenen averies, sel's punxa la roda etc... quan això passa baixes del cotxe i esperes a que solucionin el problema. En una d'aquestes jo i dos amics més passàvem per un poble anomenat Manyemen i vam baixar del cotxe per a que canvièssin la roda que s'hàvia punxat.

Mentre fèiem un cigarret i estiràvem les cames s'em va apropar una dona demanant-me que l'acompanyes a casa seva a veure al seu fill, el qual tenia un problema. (A vegades passa, sobre tot a les zones més remotes, que quan vèuen un blanc creuen que ets la solució a tots els seus problemes) Jo no l'entenia gaire bé perquè parlava en el dialecte local, i vaig dir-li que portes al seu fill perque no em podia allunyar del cotxe, ja que marxaria sense mi. Però la dona seguia insistint, i jo no aconseguia entendre quin era el problema. Finalment la dona va marxar i va tornar amb un nen discapacitat a l'esquena! Déu meu!! em vaig sentir fatal, i no vaig saber que dir! Nosaltres estàvem allà de passada i no sabia què podia fer per ajudar-los. Sabia que durant la meva estància hauria de tornar a passar per allà, així que els hi vaig dir que tornaria, i quan el cotxe va estar llest vam marxar.

Durant el viatge en cotxe no vaig poder parar de pensar-hi, i vam estar parlant com podiem ajudar a aquest nano. Tenia 11 anys, i patia una malaltia que  des de els 2 anys poc a poc va anar paralitzant-li tot el cos. Pàssava tot el dia estirat en un llit, i ni tan sols sortia al carrer, la seva família estàva desesperada i ja no sabien que fer!! I al Camerun, com a la majoria de països del món, si no tens diners, encara que t'estiguis morint, et mors a la porta de l'hospital!

Vam arribar a la conclusió de que el que més necessitàva era una cadira de rodes, i jstament un dels meus amics en tenia una a Barcelona, de la seva àvia que hàvia mort fèia poc. A més la meva mare s'estava preparant per venir també cap al Camerún, així que vam fer que recollís la cadira de rodes i la portés amb ella. Dues setmanes després d'aquell dia vam tornar a Manyemen i vam donar-li la cadira. El nen es va posar molt content, així com els seus pares i germans, i tothom que hi havia al voltant! La seva mare va dir que inclús el portaria a l'escola, perquè encara que no podia quasi parlar, el nen s'enterava del que li deien!

    

 
                     Va ser una experiència molt maca, és veritat que una cadira de rodes no es la solució a tots els seus problemes, però li permet poder sortir al carrer, anar a l'escola, interactuar amb la gent, en defintiva li permet viure!!  El fet de que es punxes la roda justament en aquell poble, en el moment exacte en el que la mare ens pogués veure, i que poguessim aconseguir portar la cadira....nose, és d'aquells moments que s'ajunten una sèrie de casualitats en que et plantejes si era el destí o alguna cosa així..que la cadira de l'àvia del meu amic hagués de ser útil per a un nen que la necessita! És maco de pensar! Sigui com sigui ens va fer molt feliços poder ajudar a aquest nen, i esperem que la cadira li hagui estat de gran utilitat! espero poder passar un altre vegada per Manyemen i visitar-los.

3 comentaris:

  1. És en aquests casos on realment t’adonés que entra tots podem fer alguna cosa més, que per poc que fem podem donar un cop de ma a una altre persona que n’està més necessitada.
    La teva experiència és més que enriquidora. Et fa adonar realment en el món on estem vivint, on perquè uns pocs puguin viure bé, molts d’altres han de viure amb condicions infrahumanes. La força de voluntat d’aquest senyor és més que digne d’admirar, oferir el poc que tens perquè uns altres puguin millorar la seva qualitat de vida, no té preu.
    Has plantejat un molt bon blog Santi, en serè un fidel seguidor!
    Martí.

    ResponElimina
  2. Santi quina experiència tant significativa, la veritat es llegir-la i fer posar la pell de gallina. És veu que ets un noi emprenedors, del que diu les coses i les fa. Poder regalar una cadira aquell nen, per ell duria ser tornar-li a regalar la seva vida.
    M’agradaria fer referència a una frase que has dit “A vegades passa, sobre tot a les zones més remotes, que quan veuen un blanc creuen que ets la solució a tots els seus problemes” i la veritat és que és cert. Quan vaig estar a bolivià al 2006 vivint una experiència similar, vaig poder comprovar que això també passa. Però no sempre tens la sort de poder ajudar a totes les demandes que set plantejant.
    Però el que hauríem de valorar també és la força de la dona en aquest cas, a l’hora de venir i demanar-te ajuda, un valor molt significatiu ja que no és fàcil demanar ajuda.

    Gracies per compartir aquesta experiència, m’has fet tornar a viure uns grans records. ;) Cris. Viñals

    ResponElimina
  3. Gràcies Cris! Vaig estar dubtant si publicar aquesta entrada, perque no volia que sembles que volia fer-me l'heroi o algo per l'estil, i m'alegro que t'hagi agradat llegir-la i que t'hagi portat bons records.

    És una mica el que volia transmetre, penso que és una historia interessant que ens mostra la situació en la que es troba la població de països com el Camerún. Tot i que en aquest cas nosaltres vam tenir l'oportunitat de donar una petita assistència a aquest nen, el que em sembla remarcable és que avui en dia un nen en la seva situació sigui privat d'atenció mèdica per ser pobre. No té possibilitats de rebre ajuda de l'Estat i la seva familia no pot permetres les despeses per al seu tractament, així que el nen passa tot el dia al llit de casa seva...és realment lamentable, però són les condicions a les que s'enfronta la gran majoria de la població mundial a causa de la pobresa que imposa el sistema econòmic!

    ResponElimina